Dia #26. Ponferrada – Pereje

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 14.45
Km.: 31 aprox.

“Oloro Galicia…”
Avui he sortit de l’alberg amb dos dels italians, el Giacomo i el Fabio. L’altre s’ha esperat perquè volia sortir més gran.
Dos d’ells es coneixen (el Fabio, que ha marxat amb mi… i l’Andrea, que s’ha esperat). I m’agrada la manera en com estàn fent el Camino els dos amics… cadascú pel seu compte, si es troben durant el dia doncs perfecte… i sinó ja es veuràn a l’alberg a la nit o el dia següent. D’aquesta manera poden reflexionar i caminar com els vingui de gust. M’agrada.

Doncs he començat la jornada amb ells dos, avui teniem bastant clar tots que aniriem a Pereje, d’aquesta manera manteniem més o menys els Km. que portavem fent cada jornada i així estavem més a prop de la mítica pujada a O’Cebreiro.
La sortida de Ponferrada, igual que a Logroño, passava per alguns parcs i jardins per anar deixant enrere la ciutat (previ recorregut per la mateixa, evidentment).
Avui també es creuaven alguns poblets bastant junts entre si, cosa que fa més agradable el trajecte. En cap tram hi ha hagut més de 7 Km. entre dues poblacions. La primera, Columbrianos, a uns 4 Km. Aquí he deixat als dos companys, jo tenia gana i necessitava esmorzar una mica, ells també anaven una mica massa ràpid pel meu gust (prefereixo ser prudent).
Ni ens hem acomiadat, segur que ens tornavem a veure.
He anat a un bar i he esmorzat mentre m’informava de lo de la tragèdia de Castelldefels… començavem bé el dia…
Encara no havia sortit del tot el sol i per primera vegada en molts dies ja em posava en màniga curta, feia calor.

A la poca estona ja tornava a ser al camí. Des d’aquí fins a Fuentes Nuevas, que ja es veia des de l’altra població…uns 3 Km. pel costat de la carretera (de vegades esfalt, de vegades caminet). Un cop sortia direcció Camponaraya m’he retrovat amb l’Andrea, el noi italià que havia sortit més tard. Hem anat els 2 Km. que separaven les dues poblacions junts. Aquí jo he aprofitat per parar-me a comprar el meu quart tub de Voltarén i ell ha seguit.
Com és costum, la dependenta ràpid m’ha reconegut i s’ha començat a interessar sobre el meu peregrinatge… com que veia que anava per llarg he descarregat la motxilla i hem estat xerrant una estona. Per la gent d’aquí, això és el ‘pa de cada dia’, i que a sobre s’interessin per tú en qualsevol lloc, s’agraeix.
També he començat a notar cert accent gallec en algunes conversacions… la cosa anava bé… algo que fins fa uns dies no visualitzava, ara ho començava a percebre. 🙂

Pròxima població; Cacabelos. Anava sol, i ara el camí seguia paral•lel a la carretera però per un caminet ample. Al fons, unes muntanyes que m’atreien molt… el paissatge s’anava transformant poc a poc.
El tram s’ha fet rapidet, i en un no res ja era a l’entrada de Cacabelos. Un jardí enorme amb molta sombra em donava la benvinguda… igual que tots els italians i italianes que havia conegut, doncs estaven allà descansant i esperant a veure si arribava. Ens hem relaxat una estona, hem menjat alguna cosa, hem reomplert aigua i a seguir caminant.

Ara, fins a Villafranca del Bierzo el camí ja es separava de la carretera i començava un paissatge que us hagués sigut d’allò més familiar. Tot de camps de vinya i amb unes vistes al més pur estil Prioratí… bé, amb una diferència, amb moooolts cirerers per anar-se entretenint durant el trajecte (començo a tenir cara de cirera).

Bona part d’aquest tram l’he fet amb el Tobaio. Aquest és un altre italià que vaig conèixer ahir sopant. Va començar a Burgos amb dos amigues (que també ens creuavem a estones) i és el que ahir us deia que carregava dues pedres fins a Santiago… com un repte personal de penitència (està una mica sonat, però cap dia havia rigut tant… és super amable i no té problema en saludar a cada persona que es creua pel carrer).
Doncs bé, avui li he suspesat la motxilla i…. una bestialitat!!! L’ha pesat en una bàscula i feia 22 Kg. Déu meu!! I ell super feliç, li fa mal el turmell però con que ja sap del que és (evident) no es preocupa… i amb no nomès això, encara porta una bossa per anar recollint les deixalles que els mals peregrins llençen. Ja us dic… un personatge únic i a la vegada entranyable.

Feia molta calor, però aquell paissatge tant preciós ho compensava tot.
Quan quedaven uns 2 Km. per Villafranca del Bierzo ell s’ha esperat a les amigues i jo he continuat. El meu caminar era més ràpid i no volia parar, segur que ens tornavem a veure.

L’entrada a Villafranca del Bierzo era per l’ermita on hi ha la també mítica ‘puerta del perdón’ (crec que no m’equivoco). I com que estava oberta he aprofitat per segellar la credencial.
El camí feia una ruta per la població, com sempre. Però aquesta era molt més atractiva que qualsevol altra, es veia totalment integrada amb el paissatge muntanyós i era peculiar.
Després per passar pel pont on hi ha el monument al peregrí (foto), he decidit no parar i seguir fins a Pereje.
El camí seguia per l’esfalt, apegat a la carretera nacional i les vistes de Villafranca amb els seus monuments eren meravelloses.
Ni rastre dels italians, però jo he seguit.

Fins a pereje s’hi arribava caminant els 7 Km. per la mateixa carretera i a la vegada, sempre amb el riu al costat… (desitjava que el riu també passés per Pereje).
Feia molt sol i els peregrins que m’he creuat eren pocs. Em notava bé (relativament) i en poc temps ja hi era (el camí o carretera no es mereixia més atenció).

Allí, ara ja un pèl més apartat del trànsit, hi havia Pereje. Un poblet molt rural però super encantador pel paissatge que l’envoltava. Definitivament m’hi quedava…

Més clara ha estat la decisió quan he vist l’alberg… genial! Com una casa típica de la zona i tota reformada de fusta per dins. A més!, hi han llits individuals i no lliteres… bién!
L’hostaler super mega amable i encantador (Basili, el que deies del ‘segundo bar’ és totalment cert), a part que era quasi idèntic al protagonista de ‘mar adentro’… jajaja. Encara m’ha fet notar més a prop Galicia…

I com sempre, una dutxa i a menjar algo a l’únic bar del poble. Era tard i nomès ha pogut ser un entrepà, però era en una terrasseta i s’hi estava la mar de bé.
Al final de cada etapa, quan ja t’has dutxat i t’has canviat de roba, tota la resta del dis són com petites recompenses que al llarg dels dies valores moltíssim.

M’hi he estat una boba estona, però tenia moltíssimes ganes d’anar a remullar els peus al riu. Li he preguntat a l’hostaler com arribar-hi i super amablement m’ha indicat.
Allà hi he estat una bona estona reflexionant… era tot sombra i amb moltíssima vegetació, s’hi estava bé.

I la primera sorpresa del dia ha estat quan he tornat a l’alberg i he vist al Tobia… havia arribat soli i m’informava que els altres farien nit a Villafranca.
Tot suat i mentre l’hostaler li ensenyava l’habitació (en aquell moment també arribava un català que ens hem creuat avui), el Tobia ebs ha ensenyat les dues pedres que carregava… imagineu-vos, tots pel terra rient (incloent l’hostaler). No podia ser possible!! (foto)

Un cop tots instal•lats, hem anat al jardí que hi havia com una mini piscineta de pedra per fer passar una mica la calor i xerrar una estona de com havia anat el dia (foto). Cada dia és com estar amb una família i això crec que m’està enriquint molt… com si tots ens coneguéssim de fa temps. S’ha de viure.

I aquí l’altra sorpresa de la tarda (i bastant previsible). La visita dels pares i el tete a Pereje! jejeje… han aprofitat l’anada a Galicia per fer una parada i que la mare pogués estar més tranquil•la. 😉 Hem anat a prendre algo rapidet (perquè no volia tenir la sensació del Camí ja finalitzat ni res d’això, ells ja ho veien tot fet) i ells han seguit la ruta i jo he tornat amb els altres a l’alberg.

Una estona de descans i després tots a sopar al bar. Com que ja oloro Galicia, no m’he pogut estar de tastar un ‘cocido gallego’…

Ara estic en un cubert aquí al jardinet… fa caloreta, però us he d’informar que ja llampega i trona. Demà crec que la pujada a O’Cebreiro serà més èpica… jajaja.
Per cert, el Tobaia també escriu com un diari cada dia… tothom dorm i nosaltres aquí. Si es que no tinc remei.

Demà etapa més curteta i entrada a Galicia… ja són més de 800 Km.

Nanit!

P.D.1. Segueixo pensant que m’enrotllo… però així aprofito i ho utilitzo com un diari personal. Espero que no us importi.

P.D.2. Que algú m’expliqui com va la ‘moguda’ de TV3 per Falset, no?

P.D.3. Gràcies altra vegada a tots els que visiteu el blog… no sé com agraïr-vos-ho. 🙂