Dia #32. Pedrouzo – Santiago de Compostela

Hora de sortida: 05.00
Hora d’arribada: 09.00
Km.: 20 aprox.

“Somni cumplert!”
Diuen que els somnis s’acaben fent realitat, avui a mi m’ha passat…

També sóc d’aquelles persones que els hi costa fer caure la llagrimeta, que nomès ploren quan es tracta de sentiments bastant forts… i avui he plorat.

Ara mateix (20.00 h.), us començo a escriure la última crònica assegut a la plaça de l’Obradoiro, sol, veient com s’acaba el dia, veient com arriben els últims peregrins, mentre sona una gaita de fons…

Ahir, xerrant xerrant, vam anar a dormir tardet. No importava, era la última nit dins del Camino i s’havia d’aprofitar la poca ‘màgia’ que ens quedava.
L’endemà cadascú faria els seus últims Km., amb la calma, ja sense pressa.
Em vaig posar al llit i no podia dormir, no parava de recordar tots els dies que havia viscut i no aconseguia aclucar l’ull. Em vaig posar la música i vaig esperar que passés el temps…
Avui seria un gran dia que ja fa anys que portava esperant… dia 30 de juny, a quasi 1000 Km. recorreguts desde Falset.

Ja feia dies que volia caminar alguna estona de nit, i avui era el dia perfecte. Com més aviat arrivés a Santiago, millor.
A les 4.00 h. de la matinada sonava l’alarma. De fet no sé si ha arrivat a sonar, tenia la sensació d’haver dormit molt poc. Però tenia moltes ganes de començar, sol, aquest últim i tant esperat tram del meu Camino.
No era l’únic, algunes persones també es preparaven per començar ben aviat la jornada.
He plegat el sac i he fet la motxilla per última vegada… ràpid, sense problemes, de memòria.
El Fabio, que s’havia despertat per casualitat, em desitjava sort en aquest últim tram i que ja ens veuriem a Santiago (tots ells han sortit més tard).

Eren les 5.00 que abandonava l’alberg… era fosc (he tret per primera vegada el frontal) i a la llunyania encara s’escoltava la música de festa major de Santa Irene.
He començat i anava sol, sense ningú més… al poc temps ja m’endinsava en boscos frondosos. Hi havia molta boira (com cada matí ultimament) i la sensació era excepcional, en part curiosa perquè cap dia ho havia provat i en part estava passant una mica de por. Anava sol, la boira, els arbres gegants, els sorolls dels animals pels costats… era impossible no pensar en les bruixes i Las Meigas. He de reconèixer que sí, que en moments he passat una mica de por i desitjava que es fés de dia…

Tot i això seguia caminant, avui amb el pas més tranquil, no sé perquè però em passaven molt ràpid els últims Km. Jo intentava evitar-ho, anava bé de temps.
Nomès em preocupava una cosa, que la boira m’impedís veure Santiago des dd Monte do Gozo (a 5 Km. del final).

He anat avançant mentre es feia de dia, i eren pocs els peregrins que m’he anat creuant. S’estava tranquil…
Una parada per esmorzar una mica a San Marcos (estava una mica marejat…) i en 3 hores ja em plantava a Monte do Gozo. Una muntanyeta en la que, per primera vegada, es veu la ciutat de Santiago (d’aquí el seu nom).
He tingut la gran sort que, justament quan em plantava a observar el final del meu Camino, la boira s’anava escampant. Això feia més emotiva la imatge de Santiago… poc a poc s’anava dibuixant l’SkyLine tant esperat. No m’ho creia… per primera vegada, després de quasi 1000 Km. veia el destí tant esperat!

I a partir d’aquí ha començat el tant esperat final, el moment en que ja saps que arrives, el moment en que recordes tot lo bo i tot lo dolent que has passat, la gent que t’ha animat… – Segur que vols que s’acabi Oscar? (em preguntava)

La baixada de la muntanyeta s’ha fet ràpid, i els meus sentiments ja començàven a estar a flor de pell.
Per molt que ho intentés evitar ja tenia la pell de gallina, constantment.
En un no res ja entrava a la ciutat, un cartell de ‘Santiago’ (entrada al poble) m’ho confirmava. Tot estava senyalitzat a la perfecció per anar penetrant poc a poc fins a la famosa plaça de l’Obradoiro. Com més m’apropava, més llagrimes tenia als ulls. Però no m’importava, nomès jo sabia el que havia caminat i el que havia passat. Tot era com una recompensa… la gent que començava el dia, la ciutat que s’anava transformant i jo practicament sol caminant de memòria, com si em sapigués el camí. Definitivament algo m’empenyava, ara si, fins al moment tant esperat.
Ultimes frases de ‘Buen Camino’ als pocs que ja acabàvem (feia gràcia) i com qui no vol la cosa, ja estava baixant les poques escales que hi han abans d’entrar a l’Obradoiro. Al fons el pare, la mare i el tete… practicament sols… era aviat… les 9.00 h. del matí del 30 de juny de 2010.

He baixat les últimes escales amb els braços aixecats mentre no em podia contenir les llagrimes… ara sí, just a la meva esquerra, i mentre encara sortia el sol, la Catedral de Santiago de Compostela. Era a l’Obradoiro… després d’un mes, després de 1000 Km., el somni s’havia complert.
He estat uns segons amb les mans tapant-me la cara… com qui no s’ho creu (de fet no m’ho creia). Llavors sí, al mig de la plaça abraçades dels familiars mentre no treia la mirada de la impresionant catedral.
Tot compensava… tot havia servit d’alguna cosa… tot m’havia ajudat, d’una manera o altra, a arribar allí.

El dia ha continuat amb tot lo obligatori que ha de fer qualsevol peregrí a l’arribar a Santiago.
Primer la recollida de la Compostela i posar l’últim segell a la credencial.
Després, entrada per la ‘Puerta Santa’ i l’abraçada a l’apòstol (feia temps que no donava una abraçada tant forta).
I finalment, a la missa del peregrí de les 12… cita obligatòria. Al principi de cada missa, s’anomenen els peregrins que, fins al moment, han arribat aquell dia a Santiago. No es diuen tots els noms, nomès el lloc d’on ets i on has començat la peregrinació.
En el meu cas, les dos coses eren (en teoria) Tarragona (tant població com lloc d’inici), ja que no acostumen a especificar poblacions. Però algú ha cregut que em mereixia algo més…
Avui, fins les 12 haviem arribat uns 300 peregrins… la llista era llarga, però de sobte (més o menys…):

– … hoy también han llegado, a pié, peregrinos de Tarragona… y concretamente uno desde Falset, que empezó también desde este punto…

Sí, sí, tant cert com que ara estic assegut a l’Obradoiro.
La mirada del pare m’ho confirmava… havia dit Falset.
I és en aquests moments quan et sents especial… quan veus, en una simple frase dita dins la Catedral de Santiago, que tot, absolutament tot, ha valgut la pena.

La resta del dia (de fet ara també) ha estat com viure en un somni… passejo per la ciutat i em costa creure que hi he arribat a peu, em costa creure que, ara sí, tot ha finalitzat.

Fotos de rigor davant de la Catedral, esperar les arribades dels companys peregrins (cadascú pel seu compte) i dinar de luxe, avui sí… (Maria Josep, cuidado…) arròs de bogabante!

He decidit acabar el dia a Santiago, amb els que, els últims dies, han estat els meus companys… sopar de despedida i unes copes a la salut de tots… i a la salut del Camino que comença a partir d’ara.

M’he permès el luxe, després d’haver sopat (els altres m’esperen al bar), de tornar a l’Obradoiro a acabar el post mentre es fa de nit… sol, assegut al mig d la plaça… contemplant la façana barroca… (estic encantat amb tot plegat)

M’entorno a casa amb la motxilla més carregada… però d’emocions, de sensacions, de moments, de gent…

He comprovat que si, que com m’havia dit la gent més experta, el Camino és com la vida mateixa, amb els bons i mals moments… i per res una cosa fàcil.
Saber trobar la part positiva en els moments més difícils, ha estat una de les principals coses que he après durant aquests dies. (sinó ja us dic jo que no estaria on estic…) Tot té la seva part positiva i s’ha de saber combatre la negativitat de la ment en molts d’aquests moments. (us asseguro que és complicat)

Durant aquests dies també aprens a caminar amb lo veritablement necessari, sinó el pes de la motxilla t’impedeix seguir amb el cap ben aixecat, no hi veus… com en la vida diària.
Hi han moltes coses que ens sobren i que ens impedeixen, en alguns moments, veuré bé el que tenim davant. S’ha de saber escollir el que realment necessites per seguir avançant, sinó et rendeixes…

I sobretot, aprens a conèixer i a interpretar a la perfecció cada senyal que et dona el teu cos… a conviure amb ell sense que hagi de patir massa.
Jo vaig cometre alguns errors els primers dies, però per això és el Camino, per aprendre d’aquests errors…

I la gent… tant la que he conegut, com vosaltres. Sou el veritable motor d’aquesta aventura que avui ha finalitzat.
Cada persona, cada paraula, cada moment, ja formen part d’un camí que recordaré sempre…

José, Xavi, Giacomo, Andrea, Fabio, Tobia, Manolo, Pamela, Nicoletta, Pedro, José, Jesús… i molts que em deixo… GRACIAS… gràcies per tots els moments viscuts i per totes les paraules.

I vosaltres, gent que em coneix de sempre, amics, familiars, gent de la tele, coneguts, desconeguts… Cada dia heu tingut una paraula per dir-me, un comentari que deixar al blog, un missatge al facebook, una trucada, un sms… I s’agraeix, s’agraeix de veritat. No m’imaginava aquesta reacció per res del món… i ha estat molt gratificant. Gràcies.

I res més… això ha estat el que tenia ganes de compartir amb vosaltres, explicat tal i com ho he viscut i sentit en cada moment.

… Caminem per crèixer i creixem per seguir caminant…

Gràcies per aquests 1000 Km. d’ànims… de veritat.

Una abraçada d’un que encara s’intenta creure el que ha fet… (jo em quedo una estona més agitat aquí a la plaça…)

Oscar.

P.D. No sé que serà d’aquest blog, però tondré certa nostalgia… 🙂

P.D. Avui no calen massa fotos…

Dia #31. Melide – Pedrouzo

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 17.30
Km.: 32 aprox.

“Demà serà un gran dia…”
Estic a nomès 20 Km. de Santiago, fins fa poc, aquest moment era inimaginable i sembla ser que tot acabarà bé. Estic nerviós.

Avui ha estat un dia d’emocions, de compartir els últims moments amb els que, ultimament, han estat la meva ‘família’.

Pel que fa a la ruta d’avui, tot seguia igual, els paissatges impresionants d’aquesta terra i la gent super amable. Però ja us dic, la principal sensació d’avui han estat les emocions, el recordar tots els dies que portem de camí, el recordar els bons i mals moments… Tot això s’acabava.

El dia ha començat diferent, el “Bon Dia” sonava diferent entre nosaltres. Hi havia algo especial, començava practicament l’última etapa conjunta i això feia que la jornada començés amb més emoció.

Hem esmorzat junts i hem anat sortint per grupets, com portavem fent cada dia fins ara.
El dia, aquí a Galícia, quasi sempre comença amb boira, i això fa que els paissatges siguin encara més encantadors. Ja fa dos dies que l’olor a eucaliptus hi és present i això és un altre element que es suma a fer més especials aquests últims Km.

El punt mig del dia, i de parada obligatòria, era Arzua, a 13 Km.
Fins aquí el terreny seguia igual d’irregular, com els últims dies, però avui hi havien tantes coses per reflexionar que ja no donaves importància a les articulacions. Ja no hi havia excusa.

Durant el trajecte, tots intentavem estar una estona del Camino amb els altres.
Els quilòmetres passaven i no ens donavem compte.

A les 11.30 arribavem a Arzua. Jo anava amb el Tobia i llavors me n’he enrecordat de la recomanació de la Maria Josep. Les típiques ‘filloas’ d’Arzúa. Era pràcticament l’últim dia i ens podiem permetre una paradeta per seguir fent una mica de gastronomia.
Hem buscat el típic bar ‘As Filloas’ i hem fet parada mentre esperavem als altres.
L’únic problema era que la cuinera no venia fins les 12.30… però com que ja teniem la idea al cap ens hem esperat.
Fins les 14.30!! I encara quedàven 19 Km.
Però ha valgut la pena, allò era boníssim! Gràcies Maria Josep.

Hem reemprès la marxa i a partir d’aquí ha començat la part més emocional del dia, almenys per mi.
Avui els punts quilomètrics passaven molt ràpid, Santiago s’anava apropant i ningú s’ho creia.
Durant el tram he anat caminant amb diferentes persones, i la conversa era sempre la mateixa.
Com podia ser que s’estigués acabant tot això? Què seria de nosaltres la setmana vinent? Quins serien els proxims reptes?
Ningú de nosaltres desitjava que arrivés el final… tot el contrari de fa uns dies. Però ja se sap, quan t’acostumes a un ambient i una rutina, no vols que s’acabi.

Hi han hagut moments que, recordant lo viscut, ens hem emocionat molt. Es notava amb la conversa… amb el caminar tranquil i segur… amb el to de veu… amb les mirades…

Santiago probablement estava darrere d’aquelles muntanyes… no podia ser. No ens ho creiem.

-Oscar, pero yo quiero que sigamos en contacto… Cundo te vienes a Italia?(em deia l’Andrea)

Són aquests els moments que et fan sentir molt feliç… són aquests moments en que encara notes més tot el que t’ha aportat el Camino… la motxilla em pesava més, però perquè estava carregada de records, de moments, de gent.

– Oscar, segur que vols arribar a Santiago? O prefereixes uns dies més de Camino?(em preguntava)

No sé, ara escric el post i els estic veient a tots i m’emociono encara més.
Cadascú forma part del meu Camino, igual que vosaltres.

L’Andrea i jo anavem davant (ha estat amb qui he estava compartint totes aquestes sensacions) i sense donar-nos compte ja erem a Pedrouzo (també conegut com Arca do Pino).

A l’alberg públic nomès quedaven 4 plaçes (haviem de reservar per 7) i hem anat a un altre alberg privat.
Tots han anat arrivant menys un, el Tobia.

Ja us vaig dir que en qualsevol moment et pot sortir algun imprevist, i avui li ha passat a ell. A 22 Km. del final.
S’ha hagut d’aturar a 2 Km. de Pedrouzo perquè li feia molt mal la panxa, tenia diarrea i li ha començat a pujar la febre.

Ara està descansant en una Casa Rural de ‘A Rua’. A veure si demà pot arribar.

Tobia! Hoy el post y todos mis animos para ti! Mañana te quiero ver en el Obradoiro!

I poca cosa més… últimes converses, últimes dutxes als albergs, últims sopars… ultimes cerveses…

Ara, mentre us escric, estic a la terrassa de l’alberg gaudint d’aquesta magnífica nit amb tots els altres.
Demà cadascú farà els seus últims 20 Km. i ens retrovarem, si tot va bé a l’Obradoiro.
Tinc una sensació extranya, però algo està a punt de cumplir-se.

Demà serà un gran dia… sobre les 10 del matí espero arribar al final. 🙂

Demà crec que em passaré el dia a la plaça contemplant a la gent… en tinc ganes.

Bona nit i gràcies altra vegada. Sou genials!

Un super petó d’algú que està a punt de fer els 1000 Km.

Muas!

P.D. Demà us escric la crònica des de l’Obradoiro. Espero…

Dia #30. Portomarin – Melide

Hora de sortida: 07.00
Hora d’arribada: 18.00
Km.: 39 aprox.

“M’ho començo a creure…”
Ahir em vaig descuidar d’explicar-vos una cosa… vam passar per una aldea que hi havia una dona de 85 anys que mai havia sortit de l’aldea… no havia vist res! Molt fort… (ens va sorprendre molt…)

Som-hi!
Aquests ja són els últims dies del Camino i cada dia intentes aprofitar al màxim la convivència i els ‘últims’ moments amb la gent que fa dies que vas veient (una mica com la teva família en aquest tram del Camino). Això ja s’acava i ahir vam estar fins bastant tard xerrant i compartint impresions sobre aquesta aventura… en fí, que anavem a dormir una mica tard.
I clar, avui ha costat moltíssim llevar-se… però s’havia de fer, els últims esforços.

Tots teniem bastant clar que avui intentariem arribar fins a Melide, era una mica d’esforç, però ens donava una mica de marge de cara a les últimes etapes. Per anar una mica més tranquils.
Per mí, era un dia clau. Si avui anava bé i arrivava fins a Melide, ja tenia bastant encaminada l’arribada a Santiago. Però clar, com ja us porto dient fa temps, cada dia és un món i no saps que et pot passar… part del Camino es tracta d’anar convivint amb aquesta ‘por’… i això fa que aprenguis a ser prudent i a conèixer al detall cadascún dels teus límits.

Tot i anar a dormir tardet, (tampoc molt) ens hem llevat aviat, però avui tots teniem algo en comú, ens feia mal tot i semblava quasi impossible començar la jornada.
Això és algo comú durant el Camino, però avui era excepcional, molt més accentuat.
Tot semblava una altra llei d’aquestes de Murphy… com més aprop del final estàs, més difícils se’t posen les coses. Tots hem coincidit amb aquesta reflexió… a falta de 90 Km. semblava que algú ens volgués posar a prova a tots. Tot i això, res ens ha impedit seguir amb el ritual de cada dia (és automàtic) i començar a caminar altra vegada.
Sí, sí… quan portes tants dies tens la sensació de que el teu dia és caminar-dormir-caminar-dormir-caminar-dormir… etc.

Però avui els ‘aires’ eren diferents… estavem a nomès 90 Km. del final i era el primer dia que començava a veure Santiago. Fins ara impedia que la meva ment pensés en la fita final, no hagués estat positiu… però valorant, ara sí, com havia anat el meu Camino (en el que he passat de tot), algo em feia començar a veure el final per primera vegada.
Avui era una etapa ‘clau’ i començava amb ganes…

I de bon matí ja he fet una excepció, ha estat el primer dia que he esmorzat abans de començar! Suposo que, en part, per la nostalgia de que potser no tornava a veure més a tota aquesta gent que ja fa dies que convivim junts.
És la part final de l’aventura de cadascún de nosaltres i som lliures de decidir com volem acabar-la.

Un got de llet amb cola-cao, unes madalenes i a caminar s’ha dit!
Com ja es costum en els últims dies, hem començat junts però al cap de poca estona cadascú s’ha adaptat al seu ritme.
En el meu cas, els primers 8 Km. els he fet amb el Tobia, erem els primers del grup i haviem començat amb força.
El dia ha començat amb boira, però poc a poc ha anat sortint el sol.
El paissatge i el recorregut seguien igual, potser amb menys desnivell que els últims dos dies, però amb els mateixos paissatges igual d’impresionants. Típics de Galícia, molta vegetació, vaques amunt i avall i sobretot aquella olor que tant caracteritza aquesta comunitat.

Durant el recorregut et vas creuant amb la gent coneguda (quasi tothom sap qui ets) i vas canviant de companyia, depenent del ritme de cadascú.

El primer destí era Palas do Rei, per a molts el final de l’etapa (no per nosaltres), a uns 24 Km.

Als 15 Km. hem fet una altra parada a menjar un entrepà (no hi ha cap problema per trobar un bar en aquest últim tram), jo anava amb el Tobia (el noi mig massoca de les pedres, però que tot lo que té de massoca ho té de bona persona) i com que he vist que caminava força bé, li he dit que seguís, que ja l’agafaria. Jo m’he aturat amb els altres a menjar una mica.

Al reemprendre el camí semblava que ens faltés energia, ja us ho he dit, al final tot es posa difícil.
Però hem anat seguint tots, aquesta vegada junts fins a Palas do Rei (24 Km.).
Era migdia i, per tant, hora de dinar.
He creuat el poble mentre observavem molts peregrins que ja havien acabat la jornada, nosaltres estavem mitjanament bé i Melide ens esperava. No, però, sense fer una parada a dinar. I així ha estat.
El típic menú del peregrí i després no hi havia qui es mogués per seguir els 15 Km. restants. Però com que erem conscients, no hi havia més remei.
Així que, debien ser les 14.30 que tornàvem a reeprendre el camí, amb la calor que ens acompanyava.

I aquí ha estat (als 4 Km. d’haver sortit) quan he vist la primera persona que feia el Camino a cavall… sí, sí, ella a sobre d’un cavall i un altre que portava l’equipatge. Li he demanat si li podia fer una foto i cap problema… em feia gràcia.

En aquest moment anàvem junts el Fabio, l’Andrea, el Manolo, la Nicoletta, la Pamela i jo. Es notava que la majoria ja havien acabat l’etapa, anavem completament sols fins a Melide.

I com és típic del Camino, mai ningú se’n lliura de passar un mal moment amb les butllofes… avui li ha tocat al Fabio.
Encara quedàven uns 11 Km. i li costava molt caminar (és molt molest!). I com que en aquesta part del Camino la gent fa ‘curses’ per arribar als albergs per tenir lloc, patiem per si ens quedavem sense… a Melide nomès hi havia un alberg públic.
Llavors ha estat quan he decidit accelerar una mica més el pas (a mi m’anava millor) i intentar arribar a Melide per poder reservar l’alberg per a tots.
Així ho he fet, i als 15 minuts em retrovava amb el Giacomo i el Tobia. Ells havien dinat de ‘picnic’ en un camp i es despertaven de fer la migdiada (vaya dos!). Hem arribat junts fins a Melide a un ritme bastant lleugeret.

L’alberg municipal està en reformació, i han habilitat el palau de congressos com un alberg. Al contrari del que ens pensàvem, hi havien moltes plaçes lliures i no he hagut de reservar pels altres cinc.
He aprofitat per dutxar-me i fer una mini migdiada mentre els altres arribaven i es dutxaven també.

Ja era tardet (recordo que l’horari del peregrí és molt estricte als albergs) i rapidament hem anat a fer la principal cosa que avui era obligatòria; menjar el millor pop de Galícia! A ‘Casa Ezequiel’… brutal! (Xavi Picart, avui me n’he enrecordat de tú!)
I rapidament cap a l’alberg que a les 10 tancava…

Ara, mentre us escric la crònica, n’hi han que fan massatges per afrontar millor l’etapa de demà… (us adjunto foto) Aquí tothom ajuda a tothom, és molt gratificant tot plegat.

Demà intentaré fer nit a prop de Santiago per dimecres de bon matí poder arribar (si tot va bé). Ja queda menys i començo a viure un moment que feia anys que portava esperant… sembla impossible!

Em sento extrany… és un somni o realment s’està cumplint el que portava esperant fa temps?
Nomès de pensar-hi ja m’emociono…

Demà espero que ja estigui a ‘tocar’ de l’Obradoiro… que fort!

Una abraçada inmensa per a tots i totes!

P.D.1. Carme, a la foto hi sortien la Pamela, la Nicoletta (italianes) i l’Alexandra (austríaca). Perquè després diguis… 😉

P.D.2. I de pas una especial salutació a la gent de ‘La Xú’ i de ‘La Llesqueria Font Vella’ pels seus ànims. Us estic molt agraït!

Dia #29. Sarria – Portomarín

Hora de sortida: 08.00
Hora d’arribada: 12.30
Km. 23 aprox.

“Domingueros del Camino”
Primer de tot, ahir no me’n vaig enrecordar que, a part dels problemes dels albergs i tal, els últims 4 Km. ens va ‘enganxar’ la tempesta. Res important, però ja és una dificultat més a l’hora de caminar.

Entre tot i tot, ahir anavem a dormir bastant tard, i avui ens hem permès llevar-nos també una mica més tard. Si no descanses és encara més difícil caminar, i més a aquestes alçades del camí…

Alguns han preferit esmorzar abans de començar i d’altres, com el Manolo i jo, hem optat per caminar una estona. (el Manolo és un bon company dels últims dies que va començar a Roncesvalles. És de Sabadell i també està molt fort…)

Aquí a Galicia és molt complicat que us digui tots els llocs per on vaig passant, són Aldees i poblets molt petits que quasi no estàn ni indicats.

Nomès començar la jornada des de Sarria, l’ambient ja era diferent. Allò semblava ‘La Rambla’! L’esperit del Camino que portavem vivint des de fa molts dies, avui donava la sensació que ja desapareixia. No per nosaltres, sinó per la molta gent que et vas trobant.

Com us he dit, avui he començat el dia amb el Manolo… la meta del dia era Portomarín (per a molts), jo, depèn de com responguéssin les cames. Ja saveu que cada dia és un món…

Portava molts dies caminant per Castella i part de La Rioja per terrenys molt plans en que no cal forçar molt les cames, però ha estat entrar a Galicia i canviar totalment tot. Al primer o segon dia les cames segueixen igual, però quan ja en portes uns quants, al llarg del dia t’ho notes, i molt.
Tot i que he començat la jornada super bé, el final ha estat gairebé el contrari. Aquí tot puja i baixa (més baixades que és lo pitjor), i això fa que les cames acabin més destrossades… encara que el paissatge acompanyi.

Fins a Portomarín eren uns 23 Km., i era la meta de quasi tothom. Hi ha tanta gent que et ‘sobra’ al camí, que inconscientment camines més ràpid per buscar una estona de tranquil•litat.

Als 7 Km. hem fet parada a esmorzar en un bar d’una aldea.
També he de recalcar que tot aquest últim tram està molt ‘comercialitzat’. En cap moment tens problema per trobar un bar per fer-hi parada, però a la vegada també en sobren bastants. En fí, suposo que també d’això es tracta… molta gent deu viure d’això.

A l’entrar a Galicia, cada punt quilòmetric està marcat, i això et fa especialment gràcia. Més quan passes el Km. 100 i començes a veure números de dos xifres. Després de tants dies semblava impossible!

Com a anècdota us he d’explicar que hi ha hagut gent que es feia fotos super entusiasmada amb el Km. 100… nosaltres suspiravem pensant en tot el camí recorregut fins aquell moment… d’altres es feien fotos i havien començat el camí a Sarria… portaven uns 13 Km. de camí. Sense comentaris…

Més o menys en aquest punt he ‘abandonat’ el Manolo, que havia trobat un amic que feia dies que no veia… però a la poca estona ja em creuava amb el Fabio, un dels italians. Hem acabat l’etapa junts.
És brutal com dia a dia vas formant part d’una ‘família’ on quasi tothom et coneix, i quan menys t’ho esperes et retroves amb algú que havies caminat uns Km. i et pensaves que ja no veuries més..

Ahir em va venir un home que no coneixia de res i em va preguntar si jo era un tal Oscar que havia començat el Camino a Falset… em vaig quedar en blanc!

L’arribada a Portomarín ha estat plena de baixades i m’he començat a notar moltíssim els genolls… les baixades són molt matadores.

Portomarín és molt xulo, és un poblet a la vora del riu amb un estany i tot… preciós.
Tots tenien clar que es quedaven aquí, jo he estudiat la possibilitat de seguir almenys fibs a Gonzo… però ja he patit bastant. El poble m’encantava, i fer una parada preventiva per demà estar perfecte he cregut que era lo millor.
Després de tants Km. tens molta por de que alguna cosa t’impedeixi arribar a Santiago, i al mínim dolor ja pateixes.
Sort que l’experiència viscuda t’ensenya a veure les coses d’una altra manera… almenys buscar sempre la part positiva (això és de les coses que he après més, sinó no estaria on estic…).

Un cop a Portomarin, una cua enorme de gent per entrar a un dels albergs (el més nou), nosaltres hem optat per anar al municipal, que no era tant nou però hem estat els primers. Almenys els serveis mínims hi eren… no enteniem perquè tota la gent s’entestava en anar a l’altre (ja us dic, un ambient totalment diferent del que era el Camino fibs ara).

Hem anat a dinar… de visita pel poble… a l’alberg a fer cures intensives (jo per sort no… però hi ha gent que està bastant malament i mai està de més una ajuda o un consell) i finalment a sopar. Ja som a Galicia i tots estem d’acord en que ja ens toca disfrutar una mica de la gastronomia i, perquè no, donar-nos el plaer d’alguna cerveseta… 🙂

Ens hem trobat un grup d’estudiants d’Extremadura que feien el Camino i que havien preparat una cançó pels peregrins. L’anaven cantant, i si algú els hi volia donar algo de diners, els hi servien per seguir fent el Camino. Evidentment hem col•laborat i ens hem fet una foto amb ells (l’adjunto).
Hoy el post os lo dedico a vosotros! (por si leeis el blog).

Aquí fa una nit genial… gens de fred i amb poques ganes de posar-se al llit, però demà toca seguir avançant una mica més. Encara no hi ha res fet.

Bona nit i bon inici de setmana!

P.D.1. Un especial agraïment a la gent de BTV que encara no els hi havia dit res… també se us troba a faltar! 😉 Gràcies a cadascún de vosaltres pels comentaris i missatges d’ànim.

P.D.2. També gràcies a tots els altres, cada missatge m’ajuda a seguir endavant.

P.D.3. Avui ‘penjo’ poques fotos (si se’n penja alguna) perquè no tinc cobertura 3G.

Dia #28. O’Cebreiro – Sarria

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 18.00
Km.: 42 aprox.

“Uns començen i els altres acaben”
Primer de tot demanar-vos permís per fer un post més curt avui. Són les 20.30 (hora que començo a escriure el pist) i fins fa poc no hem trobat alberg a Sarria, ara aniré a sopar i després necessito descansar bastant. Ha estat un dia molt complert i bastant cansat.

Ahir un gos del poble va mossegar al Tobia quan li estava fent una foto (poca cosa per sort). Portava bossal, però li va agafar el dit igualment. La policia el va portar a un hospital a posar-se la injecció anti-ràbia aquesta… ‘entre pitos i flautes’ anavem a dormir tardet…

Avui a les 4.30 h. tots els françesos de l’habitació (un 80%) ja feien rebombori… i a partir d’aquest moment encara descanses menys. Si moltes vegades ja et despertes pel dolor de cames, ara nomès falta això. Quina ància mare meva!

Avui també era dia de decidir (espero que per última vegada) una ruta per arribar fins a Sarria.
Opció A: Sant Xil (la que jo tenia clara)
És el camí històric i amb uns paissatges alucinants.
Opció B: Samos
És el recorregut alternatiu, passa per Samos que té un dels monestirs més macos de Galicia. També 6 Km. més llarga que l’altra.

Si tot anava bé intentaria arribar a Sarria. Els altres del grupillo que ens anem veient també tenien clara l’opció Sant Xil i l’arribada a Sarria.

Avui el recorregut era quasi totalment per camí. En part perfecte pels paissatges i la tranquil•litat… però també ha estat una de les etapes amb els desnivells més variables i, per tant, de les més dures.

Avui no us anomenaré tots els poblets perquè són molts i bastant junts entre si. Aquí a Galicia és un entorn totalment diferent a la resta del Camino. Poblets molt rurals, petits, l’olor característica de les granjes de vaques, la gent gran pels carrers… em venien records d’infància, encara no m’ho creia.

He començat el dia sol, als 6 Km., a Hospital, he esmorzat. Com ja és tradició, he xerrat una estona amb la camarera a veure quina era la seva impresió del camino aquest any. Tots coincideixen.

Al sortir, i a partir d’aquí, m’he retrovat amb el Fabio i hem anat junts fins a Triacastela.
Durant el camí ens hem anat creuant amb els altres coneguts, però com que anavem bé no hem parat.
Un cop a Triacastela hem fet parada a dinar. Era aviat i ens hem hagut de conformar amb un entrepà… mentre dinaven han aparegut els altres i hem aprofitat per menjar tots junts. A partir d’aquí també hem acabat l’etapa junts… al final tots fins a Sarria per San Xil. Els camarers de Triacastela de tota la vida ens han acabat de convèncer.

Han estat uns altres 20 Km. de paissatges genials i sobretot molt tranquils en quant a gent. S’agraeix!

A l’arribar a Sarria hem hagut d’estar esperant una bona estona al Tobia perquè s’havia retrassat i no tenia telèfon ni res. Tots els albergs complerts menys un que ens ha reservat plaça, l’últim que quedaven plaçes.

Aquí l’ambient es diferent, inclús extrany perquè molts peregrins estàn nerviosos per començar l’aventura i en canvi d’altres (nosaltres) és ja el final del camí. Curiós!

Avui ens hem permès una mica de luxe al sopar perquè realment ens ho haviem guanyat amb l’etapa, i a més ja s’acabava tot això.

Vaig a descansar, demà a veure si avanço una mica més. Em faria especialment gràcia arribar el mateix dia que vaig sortir, el 30. Ja veurem com va tot.

Gràcies pels comentaris al blog.

Muaaaa.

Dia #27. Pereje – O’Cebreiro

Hora de sortida: 06.30
Hora de d’arribada: 12.15
Km.: 25 aprox.

“A Galícia, a 150 Km. del final”
Ahir quan em vaig posar al llit va començar la tormenta, llampegava i tronava… des del llit veia com en cada llampec s’il•luminava tota l’habitació de fusta. Ben curiós i digne de pel•lícula…

Avui, tot i sortir aviat, he estat dels últims de la meva habitació. La gent es posa nerviosa molt aviat… es impossible descansar.
M’he llevat bastant marejat, era el primer dia que no em trobava massa bé… no m’he preocupat però.

He sortit sol, i el camí continuava per la carretera. Des de Villafranca de Bierzo tot era igual. M’he abrigat, però tampoc feia massa fred… durant la nit havia plogut i encara estava tot humit.

Als 5 Km. creuava Trabadelo, he vist un bar obert i m’hi he aturat a esmorzar. Encara estava una mica marejat i volia menjar… així ho he fet.
Mentre esmorzava, el cambrer m’explicava els diferents trams de la ‘famosa’ pujada. També m’ha dit que aquí ja hi començava a haver més quantitat de peregrins fen el Camino, que ell de moment no tenia cap queixa.

No m’he entretingut massa i a la poca estona ja tornava a estar de camí. Seguint la mateixa tònica i a nomès 3 Km., creuava La Portela de Valcarce. De moment la pujada encara no era massa pronunciada… es caminava bastant bé. El poblet (caracteritzat per la quantitat d’hostals pels conductors) s’ha creuat ràpid.

Aquí ha estat quan he conegut els ‘personatges del dia’. Tres homes d’Albacete (Juan, Pedro i Jesús) que havien començat el Camino a Villafranca. Es notava perquè caminaven super contents i havien pujat molt ràpid.
I com sempre, la presentació obligatòria de qualsevol peregrí: com et dius, d’on ets, on has començat, quants Km. portes i perquè fas el Camino.
Jo, que ja ho dic de ‘carrerilla’ els hi he explicat, i un d’ells, el Juan (un tipo bastant corpulent), ha fet aturar als altres i s’ha arremangat el polar…
– Chicos, mirad… se me han puesto los pelis de punta.
Se’l veia molt emocionat i m’hi ha fet posar a mi també. Ha sigut un moment que no m’esperava pas.

Hem caminat els tres junts fins a Ambasmestas (ara haviem deixat la carretera nacional per anar per la comarcal) i d’aquí fins a Vega de Valcarce.

Els tres són super bones persones i estàn amb l’Iniesta que ‘no caguen’! jajaja.
Encara havien d’esmorzar i s’han comprat una barra de pà, l’embotit el duien d’Albacete.
Però no ha estat fins a Ruitelán (a 2 Km.) que s’han parat a menjar. Me n’han ofert, però jo he preferit seguir i començar d’una vegada la pujada forta. Ens veuriem segur en alguna estona…

L’últim poble abans de la pujada era Las Herrerías, a nomès 1 Km. Un cop allí ja m’he preparat i m’he posat en màniga curta. Començava un altre dels trams decisius però a la vegada dels més rics en quant a paissatge.

La sortida del poble era per una carretereta i al cap de poc ens endinsàvem per un caminet (aquí, els ciclistes segueixen per la carretera).
De cop tot canviava, tot era meravellós, el paissatge era perfecte… però el camí començava a pujar de valent.
S’havien de remuntar uns 800 m. de desnivell en nomès uns 8 Km.

Quasi tot era sombra, envoltat de la millor vegetació que havia vist fins ara.
I la gent que es veia bastant apurada… quasi tots els que havien matinat els anava avançant. Com que ja ens coneixiem ens anavem saludant… com amics de sempre.
Jo em trobava força bé, les pujades m’agraden, i si a sobre són entretingudes encara millor.
És en aquests moments quan realment veus que els entrenaments previs i tots els cuidados han servit d’algo. Les cames encara tenien força tot i el que porto caminat.

La pujada amb molta pendent i jo intentant pujar sense aturar-me (no m’agrada gens anar parant) quan de sobte he tingut un petit-gran ensurt.
Degut a les plujes de la nit passada les pedres del camí (recordeu que tot és sombra) encara estaven mullades i, com no, he relliscat. Per sort no he caigut, però a l’intentar estavilitzar-me amb la cama esquerra i amb la tensió que he fet, he tingut una forta ‘punxada’ als tibials que tants dies havia notat. De llagrimeta.
El dolor ha durat pocs minuts i com que encara estava ‘en calent’ he seguit, preocupat però he seguit.

Han estat 4 Km. de tram de pujada intensa i he arribat a La Faba. Una petita població que ja respirava aires totalment gallecs; poble petitet, cases típiques, olor a granjes, les vaques sortint a pasturar…
La cosa anava agafant forma.

No m’he entretingut (tampoc hi havia massa per veure) i he seguit.
El camí, com no, seguia pujant però ara amb molta menys sombra i ja amb unes vistes ES-PEC-TA-CU-LARS que m’acompanyarien tota l’estona.
Em sentia lliure i a la vegada recompensat pel que estava veient.

Als 3 Km. arribava a la última població de Castella i Lleó, La Laguna. També un poblet molt petit igual que l’anterior i amb un bar que temptava a aturar-s’hi.
Jo, però, no he volgut parar. Tenia por de com poguéssin reaccionar les cames ‘en fred’ i he seguit.
Ara si, em separàven nomès 3 Km. de O’Cebreiro. Ja era quasi a dalt de tot i nomès quedava anar planejant per la muntanya. Tot era molt bucòlic, en un no res havia pujat moltíssim!

I 1 Km. abans de la meta, per fí! Una escultura em donava la benvinguda a Galícia, el lloc que fins fa poc tansols visualitzava. M’he quedat una bona estona parat, no m’ho creia. Era la última comunitat a sobrepassar i Santiago estava a 152 Km. Bién!

Al cap de poca estona ja entrava a la primera població gallega, O’Cebreiro. M’ha encantat i passar el dia aquí era una bona recompensa. Les cames estaven bastant cansades… L’Oscar d’abans de fer el Camino hagués seguit… L’Oscar amb 850 Km. a les cames i amb l’experiència de 27 dies ha decidit ser prudent.
Demà començarem l’operació ‘tram final’.

Fins la 1 del migdia no obrien l’alberg. He aprofitar fer fer un tomet i m’he anat a esperar a l’entrada. Ja hi havia gent i molts coneguts, xerrant ha passat el temps volant.
Per cert, un cop a l’alberg, m’he acabat de convèncer. Des de l’habitació es veu tot el paissatge que tenim per sota i és al•lucinant!! Pensava que no existia això..

Després de l’higiene diaria hem anat a dinar els tres d’Albacete i jo. Avui pop a la gallega, caldo gallego (sense paraules) i xurrasco.
Vaig dir que si arribava a Galicia em permetria alguns ‘luxes’, i així serà.
Mentre dinàvem m’han explicat lo de la tradició de les navalles a Albacete, i ells n’han fet fer unes quantes (petitetes) amb els seus noms gravats. Les volen regalar als peregrins que vagin coneixent i que s’ho mereixin… a mig dinar me n’han regalat una, segons ells com a persona i per l’aventura m’ho mereixia. Segons la tradició (m’han explicat), li tenia que donar una moneda de menys de cinc cèntims a qui me la regalava… I així ho he fet! Encantat.

Després de dinar, una mica de ‘xauxa’ a l’habitació amb els qui ja ens coneixiem, una estona de descans i un altre tomet per aquest encantador poblet.

Ara arrivo de veure el futbol amb tot l’alberg… i mentre escric estic assegut davant d’una vidriera veient com es fa de nit (aquí es fa de nit més tard) i no tinc paraules per descriure-ho. Us deixo algunes fotitos.

Una abraçada enorme!

P.D.1. També fa molt fred…

P.D.2. Avui postejo tard perquè fins ara m’han entretingut xerrant.

Dia #26. Ponferrada – Pereje

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 14.45
Km.: 31 aprox.

“Oloro Galicia…”
Avui he sortit de l’alberg amb dos dels italians, el Giacomo i el Fabio. L’altre s’ha esperat perquè volia sortir més gran.
Dos d’ells es coneixen (el Fabio, que ha marxat amb mi… i l’Andrea, que s’ha esperat). I m’agrada la manera en com estàn fent el Camino els dos amics… cadascú pel seu compte, si es troben durant el dia doncs perfecte… i sinó ja es veuràn a l’alberg a la nit o el dia següent. D’aquesta manera poden reflexionar i caminar com els vingui de gust. M’agrada.

Doncs he començat la jornada amb ells dos, avui teniem bastant clar tots que aniriem a Pereje, d’aquesta manera manteniem més o menys els Km. que portavem fent cada jornada i així estavem més a prop de la mítica pujada a O’Cebreiro.
La sortida de Ponferrada, igual que a Logroño, passava per alguns parcs i jardins per anar deixant enrere la ciutat (previ recorregut per la mateixa, evidentment).
Avui també es creuaven alguns poblets bastant junts entre si, cosa que fa més agradable el trajecte. En cap tram hi ha hagut més de 7 Km. entre dues poblacions. La primera, Columbrianos, a uns 4 Km. Aquí he deixat als dos companys, jo tenia gana i necessitava esmorzar una mica, ells també anaven una mica massa ràpid pel meu gust (prefereixo ser prudent).
Ni ens hem acomiadat, segur que ens tornavem a veure.
He anat a un bar i he esmorzat mentre m’informava de lo de la tragèdia de Castelldefels… començavem bé el dia…
Encara no havia sortit del tot el sol i per primera vegada en molts dies ja em posava en màniga curta, feia calor.

A la poca estona ja tornava a ser al camí. Des d’aquí fins a Fuentes Nuevas, que ja es veia des de l’altra població…uns 3 Km. pel costat de la carretera (de vegades esfalt, de vegades caminet). Un cop sortia direcció Camponaraya m’he retrovat amb l’Andrea, el noi italià que havia sortit més tard. Hem anat els 2 Km. que separaven les dues poblacions junts. Aquí jo he aprofitat per parar-me a comprar el meu quart tub de Voltarén i ell ha seguit.
Com és costum, la dependenta ràpid m’ha reconegut i s’ha començat a interessar sobre el meu peregrinatge… com que veia que anava per llarg he descarregat la motxilla i hem estat xerrant una estona. Per la gent d’aquí, això és el ‘pa de cada dia’, i que a sobre s’interessin per tú en qualsevol lloc, s’agraeix.
També he començat a notar cert accent gallec en algunes conversacions… la cosa anava bé… algo que fins fa uns dies no visualitzava, ara ho començava a percebre. 🙂

Pròxima població; Cacabelos. Anava sol, i ara el camí seguia paral•lel a la carretera però per un caminet ample. Al fons, unes muntanyes que m’atreien molt… el paissatge s’anava transformant poc a poc.
El tram s’ha fet rapidet, i en un no res ja era a l’entrada de Cacabelos. Un jardí enorme amb molta sombra em donava la benvinguda… igual que tots els italians i italianes que havia conegut, doncs estaven allà descansant i esperant a veure si arribava. Ens hem relaxat una estona, hem menjat alguna cosa, hem reomplert aigua i a seguir caminant.

Ara, fins a Villafranca del Bierzo el camí ja es separava de la carretera i començava un paissatge que us hagués sigut d’allò més familiar. Tot de camps de vinya i amb unes vistes al més pur estil Prioratí… bé, amb una diferència, amb moooolts cirerers per anar-se entretenint durant el trajecte (començo a tenir cara de cirera).

Bona part d’aquest tram l’he fet amb el Tobaio. Aquest és un altre italià que vaig conèixer ahir sopant. Va començar a Burgos amb dos amigues (que també ens creuavem a estones) i és el que ahir us deia que carregava dues pedres fins a Santiago… com un repte personal de penitència (està una mica sonat, però cap dia havia rigut tant… és super amable i no té problema en saludar a cada persona que es creua pel carrer).
Doncs bé, avui li he suspesat la motxilla i…. una bestialitat!!! L’ha pesat en una bàscula i feia 22 Kg. Déu meu!! I ell super feliç, li fa mal el turmell però con que ja sap del que és (evident) no es preocupa… i amb no nomès això, encara porta una bossa per anar recollint les deixalles que els mals peregrins llençen. Ja us dic… un personatge únic i a la vegada entranyable.

Feia molta calor, però aquell paissatge tant preciós ho compensava tot.
Quan quedaven uns 2 Km. per Villafranca del Bierzo ell s’ha esperat a les amigues i jo he continuat. El meu caminar era més ràpid i no volia parar, segur que ens tornavem a veure.

L’entrada a Villafranca del Bierzo era per l’ermita on hi ha la també mítica ‘puerta del perdón’ (crec que no m’equivoco). I com que estava oberta he aprofitat per segellar la credencial.
El camí feia una ruta per la població, com sempre. Però aquesta era molt més atractiva que qualsevol altra, es veia totalment integrada amb el paissatge muntanyós i era peculiar.
Després per passar pel pont on hi ha el monument al peregrí (foto), he decidit no parar i seguir fins a Pereje.
El camí seguia per l’esfalt, apegat a la carretera nacional i les vistes de Villafranca amb els seus monuments eren meravelloses.
Ni rastre dels italians, però jo he seguit.

Fins a pereje s’hi arribava caminant els 7 Km. per la mateixa carretera i a la vegada, sempre amb el riu al costat… (desitjava que el riu també passés per Pereje).
Feia molt sol i els peregrins que m’he creuat eren pocs. Em notava bé (relativament) i en poc temps ja hi era (el camí o carretera no es mereixia més atenció).

Allí, ara ja un pèl més apartat del trànsit, hi havia Pereje. Un poblet molt rural però super encantador pel paissatge que l’envoltava. Definitivament m’hi quedava…

Més clara ha estat la decisió quan he vist l’alberg… genial! Com una casa típica de la zona i tota reformada de fusta per dins. A més!, hi han llits individuals i no lliteres… bién!
L’hostaler super mega amable i encantador (Basili, el que deies del ‘segundo bar’ és totalment cert), a part que era quasi idèntic al protagonista de ‘mar adentro’… jajaja. Encara m’ha fet notar més a prop Galicia…

I com sempre, una dutxa i a menjar algo a l’únic bar del poble. Era tard i nomès ha pogut ser un entrepà, però era en una terrasseta i s’hi estava la mar de bé.
Al final de cada etapa, quan ja t’has dutxat i t’has canviat de roba, tota la resta del dis són com petites recompenses que al llarg dels dies valores moltíssim.

M’hi he estat una boba estona, però tenia moltíssimes ganes d’anar a remullar els peus al riu. Li he preguntat a l’hostaler com arribar-hi i super amablement m’ha indicat.
Allà hi he estat una bona estona reflexionant… era tot sombra i amb moltíssima vegetació, s’hi estava bé.

I la primera sorpresa del dia ha estat quan he tornat a l’alberg i he vist al Tobia… havia arribat soli i m’informava que els altres farien nit a Villafranca.
Tot suat i mentre l’hostaler li ensenyava l’habitació (en aquell moment també arribava un català que ens hem creuat avui), el Tobia ebs ha ensenyat les dues pedres que carregava… imagineu-vos, tots pel terra rient (incloent l’hostaler). No podia ser possible!! (foto)

Un cop tots instal•lats, hem anat al jardí que hi havia com una mini piscineta de pedra per fer passar una mica la calor i xerrar una estona de com havia anat el dia (foto). Cada dia és com estar amb una família i això crec que m’està enriquint molt… com si tots ens coneguéssim de fa temps. S’ha de viure.

I aquí l’altra sorpresa de la tarda (i bastant previsible). La visita dels pares i el tete a Pereje! jejeje… han aprofitat l’anada a Galicia per fer una parada i que la mare pogués estar més tranquil•la. 😉 Hem anat a prendre algo rapidet (perquè no volia tenir la sensació del Camí ja finalitzat ni res d’això, ells ja ho veien tot fet) i ells han seguit la ruta i jo he tornat amb els altres a l’alberg.

Una estona de descans i després tots a sopar al bar. Com que ja oloro Galicia, no m’he pogut estar de tastar un ‘cocido gallego’…

Ara estic en un cubert aquí al jardinet… fa caloreta, però us he d’informar que ja llampega i trona. Demà crec que la pujada a O’Cebreiro serà més èpica… jajaja.
Per cert, el Tobaia també escriu com un diari cada dia… tothom dorm i nosaltres aquí. Si es que no tinc remei.

Demà etapa més curteta i entrada a Galicia… ja són més de 800 Km.

Nanit!

P.D.1. Segueixo pensant que m’enrotllo… però així aprofito i ho utilitzo com un diari personal. Espero que no us importi.

P.D.2. Que algú m’expliqui com va la ‘moguda’ de TV3 per Falset, no?

P.D.3. Gràcies altra vegada a tots els que visiteu el blog… no sé com agraïr-vos-ho. 🙂

Dia #25. Rabanal del Camino – Ponferrada

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 16.30
Km.: 33 aprox.

“Això és el Bierzo o el Priorat?”
Avui m’he llevat amb una mica més d’optimisme… suposo que pel paissatge i perquè veia que el camí canviava de forma, això m’agradava molt més.
Ja fa uns dos o tres dies que em vaig trobant amb 3 italians que estàn fent les mateixes etapes que jo, l’únic que cadascú va pel seu compte i es retroben al final del dia.
Avui, mentre sortia del poble me n’he trobat un, i hem començat a xerrar.
Es diu Giacomo (Santiago en italià), i és de Milà. Hem anat junts a estones durant el dia.
Nomès sortir del poble, i seguint la mateixa tònica que ahir, hem seguit pujant. El terreny canviava i això, en part, em motivava. Lluny quedava la carretera i el soroll dels cotxes, aquell paissatge em començava a ser familiar…
La primera població en passar era Foncebadón, a uns 6 Km. i tot de pujada practicament (prefereixo mil vegades més la pujada que la baixada). Xerrant, xerrant se m’ha fet curt. Jo m’esperava una població una mica més gran, tenia el seu encant, però era bastant rural… més que el lloc on havia dormit.
No ens hem entretingut massa i hem seguit… el camí pujava i s’apropava el moment que tants dies portava esperant. A 1.500 m. d’alçada (punt més alt del camino igual que O’Cebreiro) i a pocs Km. de Foncebadón hi havia la famosa ‘Cruz de Ferro’.
Una creu altíssima alçada sobre un munt de pedres. La tradició diu que els peregrins duien una pedra de la seva població per deixar-la allí i simbolitzar el perdó dels seus pecats.
Sigui per això o per la curiositat, la setmana abans de marxar i mentre entrenava, vaig passar per Sant Gregori a buscar una pedra petiteta d’aquell color tant característic… per mi simbolitzava deixar allà un record del meu poble, un munt d’experiències viscudes en més de 24 dies i una il•lusió, la d’arribar a Santiago.
I així ho he fet, encara sortia el sol i m’he assegut una bona estona allà amb el Giacomo (ell s’arrepentia de no haver-hi pensat)… al marxar, l’he llençat. Allà, entremig del munt de pedres hi quedava el meu particular record, després de més de 750 Km. de dur-la, ja havia cumplert.

Just a l’iniciar altre cop el camí, no m’he pogut estar de comprar una bosseta de cireres del Bierzo a una noia que les venia (1€).
A partir d’aquí el camí ja començava a baixar, seria una constant durant tot el dia. I a pocs Km. creuàvem Manjarín (una altra història), un poblet molt petit però especialment conegut per tots els peregrins.
Ja fa molt de temps, un senyor, el senyor Tomàs va decidir ‘montar’ en aquell poblet, de no més de 4 cases, el seu petit ‘temple’. Ell es fa dir templari, i allí hi té la seva casa (o temple) que també serveix d’allotjament per als peregrins. Però res que us pogueu imaginar, tot està construït per ell, amb materials aprofitats, com una barraca. I l’estància allí és amb lo més mínim… ni llum, ni serveis, ni electricitat… rollo hippie. Ell té les seves normes templaries i si tu vols hi ets benvingut.
La veritat és que m’hagués fet gràcia passar-hi una nit, però les etapes no m’ho permetien. Ens hem aconformat entrant-hi una estona a segellar la credencial (també és d’aquells segells que fan especialment gràcia) i xerrar una estona amb ell. El bon home ens ha ensenyat la casa i ens ha invitat a quedar-nos-hi… llàstima.
A l’entrada del seu ‘temple’ hi podiem observar un seguit de cartells amb les distàncies en Km. des d’allí fins a diferents punts del món (entre d’altres Galicia, a 70 Km. i Santiago, a 222 crec…).

I aquí si que el camí començava a baixar de veritat, 7 Km. de dura baixada fins a El Acebo (per mi, la més dura del dia). D’aquelles baixades pronunciades plenes de pedretes que et fan estar en tensió tota l’estona, i jo a més a més, amb por de com poguéssin respondre les cames i els genolls. Fins ara tot havia estat molt plà i ha sigut un canvi bastant radical.
El Giacomo, que va començar a Logroño, ha anat tirant una mica més ràpid… jo tenia por i preferia ser prudent. Sin prisa pero sin pausa.

Un cop a El Acebo, i amb els quàdriceps encara tensos, he aprofitat per fer un descans, treure’m roba i remullar els peus en una font.
Abans de sortir de la població he passat per la botigueta del poble a comprar fruita i suc per menjar una mica… la dona m’informava que la baixada dura ja havia passat, que dl que venia ni era tant dur. M’he tranquilitzat…

Fins la següent població, Riego de Ambrós ha estat, en bona part, per carretera. Cosa que ha fet que pogués menjar una mica tranquil. I a partir d’aquí, i fins a Molinaseca, l’altra mítica baixada.
En aquest punt, i quan el sol ja picava de valent, ha estat quan he recordat el Priorat. Anava sol… el camí era pedregós com la baixada del Morral per la pedra de Sta. Càndia… i sobretot la olor, aquella olor de vegetació seca que noto sempre quan vaig a entrenar… m’agradava, tot i el cert patiment de les cames, em sentia com a casa (m’hagués agradat estar millor, però no puc ni vull demanar més).
No us penseu, aquest tram de baixada també era fortet, potser no tant patidor com el primer perquè les roques del camí eren bastant més grans, però cansava igual.
I de cop, com del no res (és la gràcia de caminar per aquests terrenys) ja era a Molinaseca. Un poblet acollidor, amb bastant ambient i un riu genial per fer-hi una altra remullada de peus… i de pas dinar una mica. Avui un bocata a la vora del mateix riuet.
Allà m’he retrobat amb el Giacomo i hem seguit junts fins a Ponferrada.
El camí ha estat majoritariament per esfalt, quedàven uns 8 Km… totes les entrades a les grans poblacions són igual. Aquesta s’ha fet més curteta però… Ah si! ens hem permès el luxe d’agafar ‘quatre’ cireres per fer més agradable l’entrada a la ciutat. (Tomeu, no m’he pogut resistir!)

I a Ponferrada estic… l’alberg està una mica apartat però s’hi està força bé. Nomès arribar ens han ofert un suc per fer baixar la sed… és l’únic alberg que hi ha, amb unes 200 i pico plaçes, però molt acollidor.

Una cop instal•lats i després de la dutxa obligatoria he anat al jardinet de l’alberg (normalment tots tenen jardinet i s’agraeix moltíssim) a descansar una estona i de pas començar a escriure el post (ultimament l’escric a estones durant el dia). De sobte ha aparegut una noia de la Tv de Castilla que volia que expliqués davant de la càmara perquè estava fent el camino (el Giacomo m’havia fet propaganda…). Això crec que sortirà a aquesta web: http://www.rtvcyl.es
Res, són 30 segons i es veu que cada setmana hi surt gent diferent… és per fer promoció suposo…

Ja a la tarda, hem anat a fer un tomb per Ponferrada… el Giacomo, 3 italians, 2 italianes i jo (que entre ells tampoc es coneixien). I ja de pas hem menjat algo… crec que em fa mal el cap de tant intentar entendre l’italià… però repeteixo, són aquests moments que fan del Camino algo únic.

Molt bona revetlla a tothom!

P.D. Un dels italians tampoc savia lo de la pedra a la cruz de Ferro, i per compensar-ho ha carregat una super pedra que vol deixar a Santiago! La motxilla li pesa moltíssim… està sonat, però he rigut molt.

Dia #24. Hospital de Órbigo – Rabanal del Camino

Hora de sortida: 07.00
Hora d’arribada: 15.30
Km.: 37 aprox.

“Fa bon temps i he d’aprofitar…”
Ho vaig passar tant malament amb els temporals de la setmana passada que ara, amb aquest temps, em veig amb cor d’aprofitar-lo. Per això m’he allargat una ‘mica’ més…

Com us vaig dir, aquesta última nit he dormit en un alberg parroquial, i era el més jove de l’habitació amb diferèncis. És més, els altres crec que no baixàven dels 60. Vaig ser l’últim d’entrar a l’habitació però no l’últim en sortir… casi però. Molts d’ells a les 5.30 del matí ja començàven a marxar i a partir d’aquí ja no m’he pogut tornar a dormir. De totes maneres m’he quedat al llit apurant el temps… tinc por a aixecar-me. jajaja.

He sortit de l’alberg i no es veia massa moviment de peregrins pel poble. I el que no m’esperava és que, just al sortir, hagués de tornar a prendre una decisió. Tenia l’opció d’arribar a Astorga passant per un seguit de poblets i una mica més allunyat del trànsit, o seguir per la ruta històrica com fins ara vorejant la carretera nacional (i també una mica més curta)… com havia fet fins ara, he escollit aquesta última. Que almenys pugui dir que vaig fer el Camino històric, perquè amb tantes variants un es perd al final!
I res, fins a Astorga sol, uns 17 Km. Crec que ben poca gent deu escollir aquesta variant. La veritat és que tota l’estona pel costat de la carretera cansa una mica, a part que molts trams eren per l’esfalt d’una antiga carretera.
He deduït que quasi tothom escollia l’altre camí perquè, just quan es començava a veure la ciutat, es trobàven els dos camins i tothom venia per l’altre… què hi farem.
Abans d’arribar a Astorga, però, encara teniem que passar per San Justo de la Vega, una petita població la qual el camí passava rapidament pel mig. Aquí ha estat quan m’ha aturat una senyora que, amb tota la bona fè, em demanava siusplau que entrés a l’església a segellar la credencial. Que ningú volia… jo hi he anat, l’he vist tant entusiasmada.
En aquest punt he de dir que, just aquest, ha estat l’últim segell de la meva primera credencial. M’ha fet gràcia…

Des d’aquí fins a Astorga ja no quedava res. El camí et duïa a entrar per un costat atravessant tota la població de punta a punta.
Avui hi havia mercat i es notava en l’ambient… i jo tenia que prendre una decisió.
M’he assegut a la plaça de la catedral i ho he valorat tot fins que n’he tret una conclusió; avui, igual que en els últims dies, feia un dia genial… les cames responien força bé… i jo estava animat a caminar una mica més. Preferia guardar aquesta ‘carta’ per un dia pitjor.
No volia marxar d’Astorga, però, sense almenys provar los ‘mantecados y los hojaldres’. No havia esmorzat i era l’oportunitat. He entrat en una reposteria i me n’he comprat un mini surtit per menjar-me’l a la plaça. A la dependenta li ha fet gràcia que hi passés, nomès entrar ja m’he presentat: – Buenos dias, estoy haciendo el Camino y no me quiero marchar si provar los mantecados y los hojaldres!
Això ha iniciat una conversa que ha durat una bona estona… molt agradable la dona.
I un cop esmorzat (al centre de la plaça la mar de content), he passat per la catedral a segellar i de pas veure-la.

La sortida ha estat rapida, i just quan ja començava a abandonar la població una altra senyora m’avisava: – Niño, de aquí 1 Km. más o menos veras una ‘iglesina pequeñina’ que te sellan la credencial. Pasate que nadie se para… jeje. Es veu que tenen una certa obsessió, i a mi com que em fan ‘peneta’ m’hi he aturat. Serà per caselles a la credencial!

A partir d’aquí, per fí, la cosa ha començat a canviar. El paissatge s’ha transformat i el camí ja tenia certs desnivells que m’han agafat una mica per sorpresa. Tenia el mode ‘terreny plà’ activat i he hagut de passar al mode ‘terreny Priorat’… és bastant semblant i això m’anima una mica!

Era qüestió d’anar passant petits poblets, cosa que fa més amè el trajecte.
Primer Murias de Rechivaldo i després Santa Catalina de Samoza. En aquest punt, portava uns 10 Km. i me’n quedàven 10 més. Just a l’entrada del poble, sota un arbre, he vist un home assegut a l’altre costat de camí… jo l’he saludat.
– Chico! Ven aqui a la sombra un ratito hombre, que te va a ir bién… (feia mooolt sol)
Jo hi he anat i hem estat una bona estona xerrant. Era un home que des de l’any 88 estava allà fent bastons pels peregrins! Amb troncs de ‘chopo’ i dos ganivetets… per nomès 5 €. Jo perquè no estic acostumat a caminar amb bastons, sinó n’hi hagués comprat un.
M’ha explicat que la gent li regala els típics d’alumini a canvi d’un dels que fa ell, i a sobre li paguen!
També m’ha fet pujar a un turonet perquè veigués les muntanyes per on aniria passant.
Són aquestes coses les que fan que el Camino sigui únic… al cap d’una estona he reemprès la ruta. Ell s’ha tornat a posar la ràdio i ha seguit tallant… (tinc foto a la camara)

A uns 4 Km. he passat per la població del Ganso, volia dinar però com que ja portava el ritme he optat per acabar. 6 Km. més i final de l’etapa. En aquest últim punt és quan més he notat que el terreny canviava… se’m feia extrany i tot després de tants dies!
Rabanal del Camino és una població enmig de la muntanya, plè de vegetació. Ja us dic, feia dies que no gaudia d’un paissatge així! I sobretot sense pluja…

Mentre buscava l’alberg municipal m’he creuat amb un noi (amb rastes… rollo Melendi) i m’ha preguntat què buscava… resulta que era ell l’hostaler. Molt amablement (com tots els que he trobat fins ara) m’ha acompanyat a l’alberg i m’ha posat totes les facilitats pel que fés falta… s’agraeix moltíssim.

Com que era tardet, he optat per anar a dinar i després dutxar-me.
Avui ‘sopa con caldo de cocido’ y ‘carne maragata’ (estofat de vedella típic de per aquí).
Una dutxa fresqueta i al jardinet de l’alberg a prendre el sol tota la tarda… a la gespeta, la mar de bé! Mentre xerrava amb uns italians que fan el Camino amb bici…
També he posat una rentadora que ja tocava…

Ara acabo de sopar… macarrons i llenguado. Però ja us dic, per molt que menji és inútil… massa sobreesforç continu.

Avui aniré a dormir aviadet. No us queixareu de la puntualitat del post… 😉
Us he de dir que pels Km. que porto (uns 750), em noto força bé. Fa dos setmanes no m’ho hagués imaginat… però mai se sap, cada dia és un ‘món’!

Una estimada des d’una mica més aprop de Santiago! 🙂

P.D.1. Tinc els llavis bastant inflats dels canvis de temperatura… a veure si amb la crema de cacau s’arreglen…

P.D.2. M’acaben d’informar que en els pròxims dies es pot complicar una mica el temps… espero que res semblant amb la setmana passada…

P.D.3. Demà faré una cosa que em fà especialment il•lusió, ja us explicaré!

P.D.4. Lluiset, millora’t!! 😉

Dia #23. León – Hospital de Órbigo

Hora de sortida: 07.15
Hora d’arribada: 14.30
Km.: 33 aprox.

“No sé com arribo al final de les etapes…”
Els matins són un suplici, cada vegada més…
Durant la nit ja ha arribat un punt en que crec que no descanso, em desperto una o dues vegades. Si no és pel dolor de cames és per por a que m’adormi i surti massa tard.
T’aixeques, i quan et poses de peu és el moment del dia en que penses que d’aquell dia no passes. Però per sort ja són 23 dies així i de moment he anat seguint. No ho sé, de vegades penso que algo m’empeny…
Ja us dic, és el moment del dia més dur.

Avui, per exemple, per anar al WC tenia que caminar tot un passadís. Doncs durant tot el trajecte el genoll dret m’ha començat a fer ‘crecs’… ja veia que seria un dia infernal, però per sort s’ha arreglat just al sortir al carrer.
El que us dic… de vegades penso que estic tenint molta sort o algo per l’estil…

Avui la sortida de León se m’ha fet llarga, l’alberg municipal estava bastant apartat i m’ha costat una mica trobar les marques de bronze que hi han als carrers de la ciutat. He optat per anar directament a la catedral pel meu compte i a partir d’alli començar a seguir les marques.
Era aviadet i el sol just començava a sortir… des de la plaça de la catedral la imatge era increïble. M’hi he quedat una estona contemplant-ho mentre alguns peregrins també començàven la jornada.
Com us deia, la sortida se m’ha fet molt llarga. La primera població en arribar era Trobajo del Camino. Ben bé no és una població a part perquè sembla un barri de León i continuament anava caminant pels carrers.
Aquí he decidit fer una parada en un forn i comprar-me algo d’esmorzar, tenia molta gana.
Per cert, la temperatura a aquella hora era de 6 graus. Feia mooolt fred.
Mentre m’anava menjant les pastetes, anava deixant enrera León, ara sí. No obstant, encara caminava per polígons industrials i sempre (i com ja fa dies que faig) pel costat de la carretera.
Als 7 Km. ja era a La Virgen del Camino, punt decisiu i de gran discusió entre els peregrins, ja que és on s’havia d’escollir quin camí agafar per anar a Hospital de Órbigo.
Allò semblava ‘pinta y colorea’!!
Cadascú intenta ‘escombrar’ cap a casa seva i el terra estava plè de pintades que t’intenten convènçer d’agafar el seu camí.
Jo, tal com em vau recomanar i com porto fent fins ara, he optat per agafar la ruta principal. La que segueix pel costat de la nacional (és bastant més avorrida) i a la vegada també és uns 2 Km. més curta. Dels que anàvem més o menys junts, tots hem escollit la mateixa ruta.

A partir d’aquí el camí seguia apegadet a la nacional, amb una mica més de desnivells i de terreny variat. Algo més d’emoció que els últims dies… jeje. I de tant en quant, les fletxes t’intentàven fer canviar de camí… cap problema si ho tenies clar.

La verirat és que, després d’uns dies per Castella, he de reconèixer que potser prefereixo una mica més l’aragó… l’avantatje d’aquí, és que no vas sol i se’t fa tot una mica més amè. Però jo sóc més de ‘pujar i baixar’ que no pas de posar el ‘pilot automàtic’ i anar tota l’estona en línea recta.

Com us he dit, això avui ja començava a canviar. Almenys ja no era tot tant plà.

Les poblacions que he anat superant han estat Valverde de la Virgen, San Miguel del Camino i Villadangos del Pàramo (tota l’estona més o menys igual). Aqui ja duia menys roba i ja m’havia posat cremeta. El sol ‘picava’ bastant.
En aquest punt, ja divisava al fons, algunes muntanyes algo nevades… suposo que devia ser Galícia que m’avisava de les pròximes jornades.

I atenció! A partir d’aquí voldria que us poséssiu per uns monents en la meva pell. He passat un dels pitjors ensurts en temps…
Sortia de Villadangos del Pàramo i tenia la boca seca. Al sortir del poble he trobat una botiga i m’he permès el luxe d’un gelat fresquet. Com un nen jo…
La següent població, i la última abans del destí d’avui, era San Miguel del Camino, a 4 Km. Semblava que el camí s’allunyava per uns moments de la carretera i em conduïa per un caminet bastant frondós amb arbres a banda i banda. Bién!
(atenció) Doncs anava jo super feliç amb el meu geladet (i també sol), mirant a estones al terra i a estones a la forma que li anava donant al gelat quan de sobte, a la meva dreta he vist a un home ‘crucificat’ en un arbre!!! Sí, sí, en aquest moment em punxen i no em treuen sang… m’he quedat gelat.
Era un senyor que imitava la imatge de Jesucrist clavat a la creu, la típica de quan vas a veure ‘La Passió’.
He intentat reflexionar sobre què volia dir, però no n’he sortit… l’home ni s’inmutava i tenia els ulls tancats tota l’estona.
M’he esperat a veure si feia algo (sóc molt curiós jo), però res.
Allò es mereixia una foto, primer no ho he volgut fer, però després m’he repensat. Aquell senyor era allí per atraure, en cert punt, als peregrins i jo volia que vosaltres en tinguéssiu la imatge.
Agraïria si algú sap de què va la cosa o si pot investigar, jo tot el dia que hi dóno voltes. Perquè aquell senyor allà?

A partir d’aquí quedàven uns 10 Km. practicament en línea recta fins a Puente-Hospital de Órbigo. Se m’ha fet etern!
Caminava rapidet, tenia ganes de descansar. Avui m’he notat els genolls bastantes estones i volia reposar.

L’entrada a la població és pel mític Puente de Órbigo, que casualment ara està en obres.
L’alberg municipal del poble havia desaparegut, i he optat per anar a un alberg parroquial. Molt bé, la gent super amable i el lloc és genial, amb jardinets i tot per descansar.
M’he dutxat i he anat a dinar abans de que tanquéssin un bar… posteriorment m’he quedat unes 3 hores K.O. al llit. Estava destrossat.
M’he llevat sobre les 19.30 per anar a donar un tomet pel poble i anar a veure el fútbol mentre tornava a menjar algo.

Crec que sí que m’estic aprimant… però ja no puc menjar més! Això és un no parar cada dia…

Res més, des del jardinet aquest tant fantàstic, bona nit!!

P.D.1. Porto bastants dies fent sense baixar dels 30 Km. Demà potser faig una excepció, puc?

P.D.2. Tomeu!! merci pel comentari… quan vaig entrar en terres lleoneses ja vaig pensar amb tu. A veure si demà paro a Astorga… 😉